Hola, hola! Som la Cuca i en Tito. Tot va començar una nit d'agost

Saps aquelles històries aspiracionals que comencen amb un somni? Doncs la meva va començar amb una caiguda a l'escenari davant de 100 persones.

Bé, no les vaig comptar, però segur que eren moltes.

Jo era una nena tímida, d'aquelles que a classe no aixequen la mà ni per demanar permís per anar al lavabo.

Cada estiu els meus pares em portaven al mateix càmping de muntanya, i a les deu de la nit encenien els focus de l'escenari del bar: feia olor de clor, de crema solar i de citronel·la cremant-se a les taules.

Jo em quedava mirant embadalida els animadors, aquella gent raríssima a qui no li feia gens de vergonya que la miressin.

Em vaig oferir a col·locar les cadires només per ser-hi a prop. Em sabia els seus acudits de memòria i els repetia a la dutxa, en veu baixa, imaginant-me que algú reia a l'altra banda.

Però pujar-hi jo, mai. Pujar-hi era per a gent que havia nascut per això. Jo estava bé on era: des de l'última fila es veu tot i no et veu ningú.

Fins que una nit d'agost van faltar dos animadors i el cap em va buscar amb la mirada per damunt dels caps de la gent.

Encara me'n recordo, de la calor que em va pujar a la cara i de les ganes que vaig tenir que es fixés en qualsevol altra persona.

Tu, a l'escenari.

No em va preguntar si en sabia, i avui crec que va ser el millor que m'ha passat mai: si m'ho arriba a preguntar, dic que no.

Vaig pujar l'esglaó amb unes cames que no eren meves, vaig fer un pas cap al micro i vaig caure. Una caiguda llarga, amb soroll, d'aquelles en què tens temps de pensar «estic caient» mentre caus.

I va arribar el pitjor: el silenci. Cent persones contenint la respiració alhora, esperant a veure si m'havia fet mal o si podien riure.

No sé d'on va sortir. Em vaig aixecar, em vaig espolsar els genolls, vaig agafar el micro i vaig dir:

Senyores i senyors, així és com es fa una entrada.

El riure em va arribar com una onada. I no reien de mi: reien amb mi. Quan notes aquesta diferència una sola vegada, ja no se t'oblida.

L'endemà, a la piscina, una senyora em va aturar per dir-me que feia molt que no reia tant. De la caiguda no en va dir res. No en va dir res ningú, mai. La gent no recorda si ho vas fer bé; recorda com es va sentir.